Buenos Aires, 13 de gener del 2009

A la llibreria Ateneo, un antic teatre, prenc un submarino després de remenar llibres. El submarino és llet calenta amb un bon tros de xocolata; res de nou per a mi, que des de ben petita he practicat l'art de la combinatòria entre la llet, la xocolata i el sucre. Camino per les artèries de la ciutat: avenida Corrientes, Santa Fe, Córdoba... plaza de Mayo... calle Florida... M'arribo al Gran Café Tortoni. Demano i, dues vegades seguides, el que demano no ho tenen. Me vas a matar!, em diu el cambrer. Somriures. A la tercera, finalment, em poden complaure: una canya i unes olives.

Aquesta tarda la Cinthya m'ensenyarà algunes fotos que fa. Després he proposat anar al cinema. Al centre fan Fados, del Carlos Saura. El record de Lisboa encara és fresc i els fados han estat part de la banda sonora d'aquest viatge (una banda sonora que vaig oblidar a La Angostura, connectada a un ordinador; espero que algú descobreixi música nova). M'agrada anar al cinema en una ciutat nova, submergir-te en l'imaginari d'una història, suspendre temps i espai davant la pantalla i després caure en una realitat que no t'és familiar; inevitablement te la fas més teva perquè la retrobes amb els sentits més oberts i la sensibilitat afinada.

Ahir vam passar el dia juntes amb la Cinthya. Podíem ser a Buenos Aires, a Pekin o a Sant Petesburg. La ciutat només era un marc per a la nostra (re)coneixença.

Demà veuré un altre tros de ciutat en bicicleta. El cercle es tanca. Gràcies per llegir-me i viatjar una miqueta amb mi. Gràcies al viatge per tot el que m'ha ensenyat.

La Angostura, 9 de gener del 2009

Després de 31 hores dalt d'un autobús, trams de la ruta 40 de rípio com diuen aquí del camí de terra o pedres, pobles que sorgeixen del no-res, quilòmetres i quilòmetres d'horitzó als 360 graus, hores viscudes des de la son, els somnis, els pensaments, l'imaginari... després d'això i més, arribàvem al Bolsón a les 7 del matí. La ciutat encara dormia. El llac quedava lluny, i encara, Lago Puelo, la població, a uns 7 quilòmetres de l'aigua. Així que vaig decidir que no n'hi havia prou amb 31 hores i en vaig fer 3 més fins a La Angostura.

Aquí el turisme és del país, encara no he trobat ningú que no fos d'Argentina, fins i tot a l'alberg. Ho prefereixo a l'ambient d'altres albergs en què l'idioma predominant és l'anglès, que per a mi és quasi xinès.
El llac és a tres quilòmetres. Ahir vaig acostar-m'hi i vaig descansar vora l'aigua. Avui m'hi he ficat de ple. Dia de caiac amb un grup (família de Buenos Aires, parella de Rosario i la guia, la Silvina, de Buenos Aires, que fa cinc anys que viu aquí). Bany a les aigües fredes. Sol, calor, cel, blau immaculat, aigües transparents, tots els tons del verd, des de la foscor profunda a la claredat de les ribes. Platges de sorra volcànica, boscos i més boscos.

Buenos Aires m'espera, tres dies per veure la ciutat i dijous agafo l'avió cap a Roma i de Roma a Barcelona. Arribo divendres al matí. Començo a dir la paraula adéu.

Regals de Reis

Només tinc temps de penjar fotos i escriure quatre ratlles.

Ahir caminada fins a Laguna Torre, als peus del Cerro Torre. Vaig sortir a les 7 del matí i pel camí em vaig trobar ben poca gent. Vaig estar-me a dalt més d'una hora, esperant que el Cerro es mostrés. Hi havia ràfegues de vent descomunal, tot el cos fent força per mantenir-se dret. El paisatge, d'un altre món. Un regal preciós, tot el camí i totes les vistes. Felicitat.

Avui caminada amb dos chés, el Santiago i l'Alejandro de Buenos Aires, fins a un cim des d'on hi havia una vista brutal, impossible captar-la amb una sola foto. N'he fet un munt i alguns vídeos.

M'acomiado del Chaltén, aquesta nit marxo cap al nord, ja de tornada. 30 hores dalt d'un bus per la mítica ruta 40 fins al Bolsón. Allà encara no sé què faré, potser m'instal·lo a uns 15 km, al costat del llac Puelo. Tinc ganes de descansar al costat d'un llac, aquests dies he caminat molt. Ara me'n vaig a sopar amb els chés! Fins d'aquí uns dies.

Espero que els Reis us hagin portat moltes coses bones!

Chaltén (d'alegria)

Trànsits de la companyia a la solitud. L'estratègia inicial és l'acceptació i una actitud quieta per calibrar la mesura exacta dels actes posteriors, per no precipitar-se en el desfici d'omplir el buit. A poc a poc, el deix de l'altre/a s'afina i en el buit descobreixes ressonàncies de tu mateixa. Si t'hi aboquessis, en la profunditat descobriries la xarxa que ens entrellaça i ens sosté.



Avui el temps em reté al Chaltén. El vent escombra núvols cap a les muntanyes. Justament avui, l'endemà dels adéus, em toca aturar-me i girar els sentits cap a dintre.



Al Chaltén he retrobat la Cinthya i una família alemanya, coneixences de la nit de Cap d'Any. El dia 1, després de descansar del viatge des del Calafate i dormir les hores que em vaig estafar, vaig caminar fins a un mirador a una hora de camí. Quan en tornava, ens vam trobar amb la Cinthya, de Costa Rica, fotògrafa, i el Santiago, de Buenso Aires, psiquiatre. Hem estat junts dos dies intensos. Avui, la Cinthya anava a Buenos Aires per feina i el Santiago se n'ha anat a acampar per aquestes muntanyes. També han marxat la família alemanya, la Marta de Vic, el Rubén i el Pedro de Madrid, la Cristina de l'Uruguai...



Cases de fusta, xapa o totxo esbarriades damunt d'una vall formen el Chaltén. Carrers de pedres, de sorra o d'asfalt per on transita un vent que ara t'empenta, ara et sosté, ara et bufeteja; poques vegades t'acarona. Fileres de muntanyes presidides per l'imponent Fitz Roy i l'escultural Cerro Torre. Llacs immensos estesos damunt planes que es perden en l'infinit.


El dia 2 vam caminar tot el dia a ritme pausat, amb aturades llargues perquè la fotògrafa trobés l'espai i el moment idonis per captar amb l'ull d'una càmera antiga, de lent fixa (potser aparec exposada en algun museu). Glaceres, parets de pedres, llacs, boscos, rierols... les càmeres no poden captar tanta immensitat. Al peu del Fitz Roy, la Laguna de los Tres, i una mica més enllà, una depressió que cau en la profunditat i acull les aigües turqueses de la Laguna Sucia. La vista paralitza el cos. Ahir navegació per les parets frontals de la glacera Viedma. A la nit, pasta fresca i un bon vi per acomiadar-nos, encara que amb la Cinthya esperem retrobar-nos a Buenos Aires.

Pura natura

Cap d'Any al Calafate. Vaig acomiadar el 2008 davant d'una meravella més de la natura, la glacera Perito Moreno. Les paraules es queden petites davant d'aquesta immensitat gelada. Vaig emocionar-me davant les parets que juguen amb els blaus i els blancs, i amb el retruny de les esquerdes.

Amb l'Enrique vam caminar per les passerel·les i ens vam trobar l'Adriana i la Yanina, les mosses argentines, de Rosario, que vaig conèixer a Ushuaia. Vam quedar per sopar junts tots quatre a l'hostal de les rosarinas, a dos quadras del nostre. A les 8 del vespre era a la meva habitació i durant uns minuts vaig pensar en la meva gent del cantó d'hivern, us imaginava menjant el raïm i us vaig desitjar un bon any. Cap d'Any a la torre de Babel, vam ajuntar-nos un munt de gent de nacionalitats variades (Catalunya, Espanya, Costa Rica, Japó, Argentina, Mèxic, França, Alemanya, EUA, Brasil...). Aquí no es fa el raïm, només vam brindar quan van ser les 12. Al carrer, focs d'artifici, com si fos Sant Joan. Els meus ulls estaven vermells i cansats de tantes imatges, de tanta llum.

Sóc al Chaltén, però aquest serà un altre capítol. Ara me n'he d'anar a navegar pel llac Viedma, fins als peus de la glacera que duu el mateix nom. Natura i vent descomunals. He conegut la mare de la Tramuntana per aquestes terres.