Buenos Aires, 13 de gener del 2009

A la llibreria Ateneo, un antic teatre, prenc un submarino després de remenar llibres. El submarino és llet calenta amb un bon tros de xocolata; res de nou per a mi, que des de ben petita he practicat l'art de la combinatòria entre la llet, la xocolata i el sucre. Camino per les artèries de la ciutat: avenida Corrientes, Santa Fe, Córdoba... plaza de Mayo... calle Florida... M'arribo al Gran Café Tortoni. Demano i, dues vegades seguides, el que demano no ho tenen. Me vas a matar!, em diu el cambrer. Somriures. A la tercera, finalment, em poden complaure: una canya i unes olives.

Aquesta tarda la Cinthya m'ensenyarà algunes fotos que fa. Després he proposat anar al cinema. Al centre fan Fados, del Carlos Saura. El record de Lisboa encara és fresc i els fados han estat part de la banda sonora d'aquest viatge (una banda sonora que vaig oblidar a La Angostura, connectada a un ordinador; espero que algú descobreixi música nova). M'agrada anar al cinema en una ciutat nova, submergir-te en l'imaginari d'una història, suspendre temps i espai davant la pantalla i després caure en una realitat que no t'és familiar; inevitablement te la fas més teva perquè la retrobes amb els sentits més oberts i la sensibilitat afinada.

Ahir vam passar el dia juntes amb la Cinthya. Podíem ser a Buenos Aires, a Pekin o a Sant Petesburg. La ciutat només era un marc per a la nostra (re)coneixença.

Demà veuré un altre tros de ciutat en bicicleta. El cercle es tanca. Gràcies per llegir-me i viatjar una miqueta amb mi. Gràcies al viatge per tot el que m'ha ensenyat.