Trànsits de la companyia a la solitud. L'estratègia inicial és l'acceptació i una actitud quieta per calibrar la mesura exacta dels actes posteriors, per no precipitar-se en el desfici d'omplir el buit. A poc a poc, el deix de l'altre/a s'afina i en el buit descobreixes ressonàncies de tu mateixa. Si t'hi aboquessis, en la profunditat descobriries la xarxa que ens entrellaça i ens sosté.
Avui el temps em reté al Chaltén. El vent escombra núvols cap a les muntanyes. Justament avui, l'endemà dels adéus, em toca aturar-me i girar els sentits cap a dintre.
Al Chaltén he retrobat la Cinthya i una família alemanya, coneixences de la nit de Cap d'Any. El dia 1, després de descansar del viatge des del Calafate i dormir les hores que em vaig estafar, vaig caminar fins a un mirador a una hora de camí. Quan en tornava, ens vam trobar amb la Cinthya, de Costa Rica, fotògrafa, i el Santiago, de Buenso Aires, psiquiatre. Hem estat junts dos dies intensos. Avui, la Cinthya anava a Buenos Aires per feina i el Santiago se n'ha anat a acampar per aquestes muntanyes. També han marxat la família alemanya, la Marta de Vic, el Rubén i el Pedro de Madrid, la Cristina de l'Uruguai...Cases de fusta, xapa o totxo esbarriades damunt d'una vall formen el Chaltén. Carrers de pedres, de sorra o d'asfalt per on transita un vent que ara t'empenta, ara et sosté, ara et bufeteja; poques vegades t'acarona. Fileres de muntanyes presidides per l'imponent Fitz Roy i l'escultural Cerro Torre. Llacs immensos estesos damunt planes que es perden en l'infinit.
El dia 2 vam caminar tot el dia a ritme pausat, amb aturades llargues perquè la fotògrafa trobés l'espai i el moment idonis per captar amb l'ull d'una càmera antiga, de lent fixa (potser aparec exposada en algun museu). Glaceres, parets de pedres, llacs, boscos, rierols... les càmeres no poden captar tanta immensitat. Al peu del Fitz Roy, la Laguna de los Tres, i una mica més enllà, una depressió que cau en la profunditat i acull les aigües turqueses de la Laguna Sucia. La vista paralitza el cos. Ahir navegació per les parets frontals de la glacera Viedma. A la nit, pasta fresca i un bon vi per acomiadar-nos, encara que amb la Cinthya esperem retrobar-nos a Buenos Aires.
5 comentarios:
Quantes impressions!!!! Un viatge així et deu canviar moltes coses, et deu canviar la manera de mirar la vida. És un regal molt gran.....
Ja llegeixo que has començat l'any molt be i et desitjo que els dies que resten d'aquest 2009 siguin igual d'intensos. Un petonas
Sílvia.
El teu post d'avui em regala les paraules exactes que cercava l'ànima des de fa unes hores: descobrir en el buit, si no en fugim, ressonàncies d'una mateixa; abocar-s'hi i trobar la xarxa que ens uneix amb el tot.
Gràcies.
Tu i la Sònia teniu la mateixa ànima de poetes que és massa! Petons. Tati
Gràcies, Sílvia! Sí que és un gran regal i segur que canvien coses, però crec que encara sóc tan dins del viatge que no en sóc del tot conscient. Segur que el repòs farà aflorar molts tresors que ara tot just s'estan gestant.
Sònia, com diu el meu germà, les nostres ànimes són germanes, ho vaig saber quan vaig llegir el teu llibre de poemes. M'alegra poder-te regalar paraules.
Que tingueu una nit màgica de Reis. A mi ja m'han passat avui i m'hen regalat un dia preciós. Ja us en faré cinc cèntims quan pugui.
En Santiago de Buenos Aires? "Santiago" és Sant Jaume, com el camí de Sant Jaume que hi ha a la Espanya opresora i que tú molt bé utilitzes en altra part d'aquest blog. El correcte seria dir "en Santjaume d'Aires Bons". Visca Catalunya lliure i el nostre idioma pur!! Enhorabona, companya, per la teva contribució!!
Servei de vigilància lingüística.
http://www.cal.cat
Publicar un comentario