La Angostura, 9 de gener del 2009

Després de 31 hores dalt d'un autobús, trams de la ruta 40 de rípio com diuen aquí del camí de terra o pedres, pobles que sorgeixen del no-res, quilòmetres i quilòmetres d'horitzó als 360 graus, hores viscudes des de la son, els somnis, els pensaments, l'imaginari... després d'això i més, arribàvem al Bolsón a les 7 del matí. La ciutat encara dormia. El llac quedava lluny, i encara, Lago Puelo, la població, a uns 7 quilòmetres de l'aigua. Així que vaig decidir que no n'hi havia prou amb 31 hores i en vaig fer 3 més fins a La Angostura.

Aquí el turisme és del país, encara no he trobat ningú que no fos d'Argentina, fins i tot a l'alberg. Ho prefereixo a l'ambient d'altres albergs en què l'idioma predominant és l'anglès, que per a mi és quasi xinès.
El llac és a tres quilòmetres. Ahir vaig acostar-m'hi i vaig descansar vora l'aigua. Avui m'hi he ficat de ple. Dia de caiac amb un grup (família de Buenos Aires, parella de Rosario i la guia, la Silvina, de Buenos Aires, que fa cinc anys que viu aquí). Bany a les aigües fredes. Sol, calor, cel, blau immaculat, aigües transparents, tots els tons del verd, des de la foscor profunda a la claredat de les ribes. Platges de sorra volcànica, boscos i més boscos.

Buenos Aires m'espera, tres dies per veure la ciutat i dijous agafo l'avió cap a Roma i de Roma a Barcelona. Arribo divendres al matí. Començo a dir la paraula adéu.