Buenos Aires, 13 de gener del 2009

A la llibreria Ateneo, un antic teatre, prenc un submarino després de remenar llibres. El submarino és llet calenta amb un bon tros de xocolata; res de nou per a mi, que des de ben petita he practicat l'art de la combinatòria entre la llet, la xocolata i el sucre. Camino per les artèries de la ciutat: avenida Corrientes, Santa Fe, Córdoba... plaza de Mayo... calle Florida... M'arribo al Gran Café Tortoni. Demano i, dues vegades seguides, el que demano no ho tenen. Me vas a matar!, em diu el cambrer. Somriures. A la tercera, finalment, em poden complaure: una canya i unes olives.

Aquesta tarda la Cinthya m'ensenyarà algunes fotos que fa. Després he proposat anar al cinema. Al centre fan Fados, del Carlos Saura. El record de Lisboa encara és fresc i els fados han estat part de la banda sonora d'aquest viatge (una banda sonora que vaig oblidar a La Angostura, connectada a un ordinador; espero que algú descobreixi música nova). M'agrada anar al cinema en una ciutat nova, submergir-te en l'imaginari d'una història, suspendre temps i espai davant la pantalla i després caure en una realitat que no t'és familiar; inevitablement te la fas més teva perquè la retrobes amb els sentits més oberts i la sensibilitat afinada.

Ahir vam passar el dia juntes amb la Cinthya. Podíem ser a Buenos Aires, a Pekin o a Sant Petesburg. La ciutat només era un marc per a la nostra (re)coneixença.

Demà veuré un altre tros de ciutat en bicicleta. El cercle es tanca. Gràcies per llegir-me i viatjar una miqueta amb mi. Gràcies al viatge per tot el que m'ha ensenyat.

La Angostura, 9 de gener del 2009

Després de 31 hores dalt d'un autobús, trams de la ruta 40 de rípio com diuen aquí del camí de terra o pedres, pobles que sorgeixen del no-res, quilòmetres i quilòmetres d'horitzó als 360 graus, hores viscudes des de la son, els somnis, els pensaments, l'imaginari... després d'això i més, arribàvem al Bolsón a les 7 del matí. La ciutat encara dormia. El llac quedava lluny, i encara, Lago Puelo, la població, a uns 7 quilòmetres de l'aigua. Així que vaig decidir que no n'hi havia prou amb 31 hores i en vaig fer 3 més fins a La Angostura.

Aquí el turisme és del país, encara no he trobat ningú que no fos d'Argentina, fins i tot a l'alberg. Ho prefereixo a l'ambient d'altres albergs en què l'idioma predominant és l'anglès, que per a mi és quasi xinès.
El llac és a tres quilòmetres. Ahir vaig acostar-m'hi i vaig descansar vora l'aigua. Avui m'hi he ficat de ple. Dia de caiac amb un grup (família de Buenos Aires, parella de Rosario i la guia, la Silvina, de Buenos Aires, que fa cinc anys que viu aquí). Bany a les aigües fredes. Sol, calor, cel, blau immaculat, aigües transparents, tots els tons del verd, des de la foscor profunda a la claredat de les ribes. Platges de sorra volcànica, boscos i més boscos.

Buenos Aires m'espera, tres dies per veure la ciutat i dijous agafo l'avió cap a Roma i de Roma a Barcelona. Arribo divendres al matí. Començo a dir la paraula adéu.

Regals de Reis

Només tinc temps de penjar fotos i escriure quatre ratlles.

Ahir caminada fins a Laguna Torre, als peus del Cerro Torre. Vaig sortir a les 7 del matí i pel camí em vaig trobar ben poca gent. Vaig estar-me a dalt més d'una hora, esperant que el Cerro es mostrés. Hi havia ràfegues de vent descomunal, tot el cos fent força per mantenir-se dret. El paisatge, d'un altre món. Un regal preciós, tot el camí i totes les vistes. Felicitat.

Avui caminada amb dos chés, el Santiago i l'Alejandro de Buenos Aires, fins a un cim des d'on hi havia una vista brutal, impossible captar-la amb una sola foto. N'he fet un munt i alguns vídeos.

M'acomiado del Chaltén, aquesta nit marxo cap al nord, ja de tornada. 30 hores dalt d'un bus per la mítica ruta 40 fins al Bolsón. Allà encara no sé què faré, potser m'instal·lo a uns 15 km, al costat del llac Puelo. Tinc ganes de descansar al costat d'un llac, aquests dies he caminat molt. Ara me'n vaig a sopar amb els chés! Fins d'aquí uns dies.

Espero que els Reis us hagin portat moltes coses bones!

Chaltén (d'alegria)

Trànsits de la companyia a la solitud. L'estratègia inicial és l'acceptació i una actitud quieta per calibrar la mesura exacta dels actes posteriors, per no precipitar-se en el desfici d'omplir el buit. A poc a poc, el deix de l'altre/a s'afina i en el buit descobreixes ressonàncies de tu mateixa. Si t'hi aboquessis, en la profunditat descobriries la xarxa que ens entrellaça i ens sosté.



Avui el temps em reté al Chaltén. El vent escombra núvols cap a les muntanyes. Justament avui, l'endemà dels adéus, em toca aturar-me i girar els sentits cap a dintre.



Al Chaltén he retrobat la Cinthya i una família alemanya, coneixences de la nit de Cap d'Any. El dia 1, després de descansar del viatge des del Calafate i dormir les hores que em vaig estafar, vaig caminar fins a un mirador a una hora de camí. Quan en tornava, ens vam trobar amb la Cinthya, de Costa Rica, fotògrafa, i el Santiago, de Buenso Aires, psiquiatre. Hem estat junts dos dies intensos. Avui, la Cinthya anava a Buenos Aires per feina i el Santiago se n'ha anat a acampar per aquestes muntanyes. També han marxat la família alemanya, la Marta de Vic, el Rubén i el Pedro de Madrid, la Cristina de l'Uruguai...



Cases de fusta, xapa o totxo esbarriades damunt d'una vall formen el Chaltén. Carrers de pedres, de sorra o d'asfalt per on transita un vent que ara t'empenta, ara et sosté, ara et bufeteja; poques vegades t'acarona. Fileres de muntanyes presidides per l'imponent Fitz Roy i l'escultural Cerro Torre. Llacs immensos estesos damunt planes que es perden en l'infinit.


El dia 2 vam caminar tot el dia a ritme pausat, amb aturades llargues perquè la fotògrafa trobés l'espai i el moment idonis per captar amb l'ull d'una càmera antiga, de lent fixa (potser aparec exposada en algun museu). Glaceres, parets de pedres, llacs, boscos, rierols... les càmeres no poden captar tanta immensitat. Al peu del Fitz Roy, la Laguna de los Tres, i una mica més enllà, una depressió que cau en la profunditat i acull les aigües turqueses de la Laguna Sucia. La vista paralitza el cos. Ahir navegació per les parets frontals de la glacera Viedma. A la nit, pasta fresca i un bon vi per acomiadar-nos, encara que amb la Cinthya esperem retrobar-nos a Buenos Aires.

Pura natura

Cap d'Any al Calafate. Vaig acomiadar el 2008 davant d'una meravella més de la natura, la glacera Perito Moreno. Les paraules es queden petites davant d'aquesta immensitat gelada. Vaig emocionar-me davant les parets que juguen amb els blaus i els blancs, i amb el retruny de les esquerdes.

Amb l'Enrique vam caminar per les passerel·les i ens vam trobar l'Adriana i la Yanina, les mosses argentines, de Rosario, que vaig conèixer a Ushuaia. Vam quedar per sopar junts tots quatre a l'hostal de les rosarinas, a dos quadras del nostre. A les 8 del vespre era a la meva habitació i durant uns minuts vaig pensar en la meva gent del cantó d'hivern, us imaginava menjant el raïm i us vaig desitjar un bon any. Cap d'Any a la torre de Babel, vam ajuntar-nos un munt de gent de nacionalitats variades (Catalunya, Espanya, Costa Rica, Japó, Argentina, Mèxic, França, Alemanya, EUA, Brasil...). Aquí no es fa el raïm, només vam brindar quan van ser les 12. Al carrer, focs d'artifici, com si fos Sant Joan. Els meus ulls estaven vermells i cansats de tantes imatges, de tanta llum.

Sóc al Chaltén, però aquest serà un altre capítol. Ara me n'he d'anar a navegar pel llac Viedma, fins als peus de la glacera que duu el mateix nom. Natura i vent descomunals. He conegut la mare de la Tramuntana per aquestes terres.

Ushuaia o la fi del món

«No se internaban tierra adentro (...) tenían un detallado catálogo mental de todos los accidentes geográficos costeros, únicos puntos que conocían. Esas denominaciones nos sirven para entender su cosmovisión. Por ejemplo, la palabra aia significaba bahía y siempre aparecía combinada con otra. Así es com Ushuaia quiere decir "bahía que penetra hacia el Oeste". Notemos que, en su forma de ver las cosas, era el mar que entraba en la tierra y no como nosotros pensamos en penínsulas, cabos o promontorios cuando es la tierra la que penetra en el mar.»

Fragment de Indios fueguinos, d'Aranoldo Canclini. Ed. Duken. Buenos Aires, 2007.

Dia de Sant Esteve dalt d'un autobús. Vam travessar paisatges i climes, vents i pluges. La mirada perduda en l'infinit rere el vidre, la plana deixa lloc al cel i a la imaginació. Ushuaia, la ciutat més austral de la terra, la fi del món. Recordo la meva arribada a una altra fi del món, a Fisterra, pel camí de Sant Jaume. La llarga platja que prologa el poble, el dia clar, la calor i el cansament després de caminar quilòmetres i quilòmetres amb vistes al mar. Vaig entrar en un bar que portava un senyor de la Patagònia argentina. No en recordo el nom, però sí que en recordo els ulls blaus i com brillaven quan parlava d'aquestes terres. La mirada es projectava cap a un infinit imaginari, segurament buscava en el record horitzons com els que he vist.

He caminat pel parc natural de la Terra del Foc, he caminat per muntanyes de neu, he navegat pel canal Beagle, on fins encara no fa dos segles vivien els yaganes o yámanas, completament nus, convivint amb la neu i les temperatures baixes dels hiverns crus, fins que l'home blanc els va vestir i els va encomanar malalties estranyes (el fragment citat més amunt hi fa referència, era un poble que vivia bàsicament al i del mar, damunt les seves canoes). He vist, de nou, elefants marins o llops marins, com diuen aquí, corbs marins, orenetes patagòniques, guineus, conills de bosc...

He compartit part del viatge encara per terres xilenes amb una dona de rostre indígena. He coincidit de nou amb l'Anwar en una altra part del viatge. He caminat amb l'Adriana i la Janina d'Argentina, la Marilia do Brasil (que ha conegut per primer cop la neu), la Marielle de Bèlgica i l'Enrique de Mèxic. He saludat un descendent de catalans i bascos, un personatge que té un quiosc a l'entrada del parc de Terra del Foc, que per uns quants pesos et posa un segell de la fi del món al passaport. Em va regalar una cervesa perquè me la prengués després de caminar i em va parlar del seu avi Salvador.

Demà m'espera un altre dia d'autobús, de paisatge, de trànsit cap a un nou començament. Passaré el Cap d'Any al Calafate, 4 hores més tard que vosaltres celebraré l'entrada al 2009 vés a saber amb quines noves companyies. BON ANY 2009!

Regal de Nadal

La mare Terra va tenir un somni meravellós. Quan es va despertar, el somni era allà, davant l'ull verd amb què se'l mirava.

23 de desembre. Sopar amb l'Olga, l'Anna, la Roser i l'Anwar, que han aconseguit fer tota l'excursió. No em volen explicar què es veu des del mirador de les torres, volen que sigui una sorpresa.

Vigília de Nadal. A les 7.30 agafo l'autobús que em duu de nou al Parc de Torres del Paine. En el trajecte parlo amb en Jeremies, de Nova York. Després de treballar com un boig ha decidit aturar-se i viatjar durant un any. Ha estat a l'Antàrtida. Al Parc, començo a caminar fins al Campamento Chileno, on tinc reservat sopar, dormir i esmorzar. Deixo el sac i continuo el camí cap al mirador de les torres amb el William, de Sud-àfrica, que farà nit en el campament lliure que hi ha sota el mirador. Al campament ens acomiadem i enfilo la pujada per la tartera. A pocs metres del mirador les parets impressionen, però quan ets al mirador, el cor es queda quiet. El llac és una sorpresa, no en sabia l'existència. Un lloc màgic, una meravella més d'aquest planeta. Les puntes de les torres s'amaguen rere els núvols. Ho tinc decidit, demà em llevaré d'hora i vindré a veure com surt el sol. Confio que els núvols s'esvairan.

Nit de Nadal. Al refugi som unes 20 persones més les que el porten, que en són 11. El sol entra pel finestral i reconforta. Em conviden a veure com fan l'asado a fora. Mig xai ben estès es fa a pocs centímetres del foc, lentament, des de fa tres hores. A dins del refugi, estan fent un munt de menjar. Sopo amb el Robert, de Munich, la Heike i el Rainer, de Dusseldorf. És impossible tastar-ho tot, han muntat com un bufet lliure amb una diversitat de menjar impressionant. Amb els alemanys compartim una ampolla de vi Oveja Negra. A les 11 tocades anem a dormir, demà em vull llevar a les 2.30 per veure la sortida del sol al mirador. Ningú està tan boig com per fer el mateix.

Nadal. Quan em llevo els del refugi encara són al menjador xerrant i bevent. Els he anat sentint des del llit, diria que no he arribat a adormir-me profundament, en part per les veus que se sentien de fons, en part per l'emoció i la por d'adormir-me. Em diuen que tinc temps de sobres. Surto del refugi, em calço les botes i començo a caminar guiada per la llum del meu frontal. A pocs metres penso que si per alguna raó el frontal falla, m'hauré de quedar quieta fins que hi hagi llum perquè és negra nit. No em fa gaire gràcia la idea. Hi ha estrelles. La lluna sortirà més tard, prima, a punt de morir per tornar a néixer. Pel camí canto nadales, mantres i vaig calculant quina hora deu ser a casa. Imagino el vostre matí de Nadal. No fa gaire fred, tot està quiet, però de tant en tant hi ha alguna ràfega de vent que fa cruixir els arbres. Quan arribo a peu de tartera ja hi ha claror i aquell blau nit del cel que encara deixa veure estrelles. El paisatge és impressionant, serè, quiet. La neu de les muntanyes brilla. M'emociono. No he trobat ningú pel camí, només quan sóc a mitja tartera endevino alguna llumeta més avall. Arribaré massa d'hora a dalt. En algun moment m'he d'agafar fort a les pedres perquè les ràfegues de vent em tomben. A dalt, les torres, el llac, la quietud, la pau. Quin regal més preciós, a penes hi ha algun núvol per decorar una mica el cel. Quina sort! No és fàcil enxampar tan bon temps a Torres. De mica en mica van arribant nous espectadors. Fa fred, molt fred, però l'espectacle s'ho val. Del blau fosc al blau clar que va esborrant les estrelles. Del blau clar a la calidesa dels primers rajos de sol que reboten en el pit de les torres. Damunt d'un bloc de granit hi ha pedres amuntegades. En deixo una més mentre demano a la mare Terra salut i protecció per a totes les persones que estimo, tal com vaig fer fa quatre anys al Machupicchu. Em sento molt afortunada de ser aquí.

Quan torno, em trobo el Robert a mig camí. Vaig d'esma, la son i el cansament em comencen a vèncer. Al refugi esmorzo i me'n vaig a dormir un parell d'hores, abans d'emprendre el camí de tornada. Tanco els ulls i se'm dibuixa el perfil de les torres. Bon Nadal!