Ushuaia o la fi del món

«No se internaban tierra adentro (...) tenían un detallado catálogo mental de todos los accidentes geográficos costeros, únicos puntos que conocían. Esas denominaciones nos sirven para entender su cosmovisión. Por ejemplo, la palabra aia significaba bahía y siempre aparecía combinada con otra. Así es com Ushuaia quiere decir "bahía que penetra hacia el Oeste". Notemos que, en su forma de ver las cosas, era el mar que entraba en la tierra y no como nosotros pensamos en penínsulas, cabos o promontorios cuando es la tierra la que penetra en el mar.»

Fragment de Indios fueguinos, d'Aranoldo Canclini. Ed. Duken. Buenos Aires, 2007.

Dia de Sant Esteve dalt d'un autobús. Vam travessar paisatges i climes, vents i pluges. La mirada perduda en l'infinit rere el vidre, la plana deixa lloc al cel i a la imaginació. Ushuaia, la ciutat més austral de la terra, la fi del món. Recordo la meva arribada a una altra fi del món, a Fisterra, pel camí de Sant Jaume. La llarga platja que prologa el poble, el dia clar, la calor i el cansament després de caminar quilòmetres i quilòmetres amb vistes al mar. Vaig entrar en un bar que portava un senyor de la Patagònia argentina. No en recordo el nom, però sí que en recordo els ulls blaus i com brillaven quan parlava d'aquestes terres. La mirada es projectava cap a un infinit imaginari, segurament buscava en el record horitzons com els que he vist.

He caminat pel parc natural de la Terra del Foc, he caminat per muntanyes de neu, he navegat pel canal Beagle, on fins encara no fa dos segles vivien els yaganes o yámanas, completament nus, convivint amb la neu i les temperatures baixes dels hiverns crus, fins que l'home blanc els va vestir i els va encomanar malalties estranyes (el fragment citat més amunt hi fa referència, era un poble que vivia bàsicament al i del mar, damunt les seves canoes). He vist, de nou, elefants marins o llops marins, com diuen aquí, corbs marins, orenetes patagòniques, guineus, conills de bosc...

He compartit part del viatge encara per terres xilenes amb una dona de rostre indígena. He coincidit de nou amb l'Anwar en una altra part del viatge. He caminat amb l'Adriana i la Janina d'Argentina, la Marilia do Brasil (que ha conegut per primer cop la neu), la Marielle de Bèlgica i l'Enrique de Mèxic. He saludat un descendent de catalans i bascos, un personatge que té un quiosc a l'entrada del parc de Terra del Foc, que per uns quants pesos et posa un segell de la fi del món al passaport. Em va regalar una cervesa perquè me la prengués després de caminar i em va parlar del seu avi Salvador.

Demà m'espera un altre dia d'autobús, de paisatge, de trànsit cap a un nou començament. Passaré el Cap d'Any al Calafate, 4 hores més tard que vosaltres celebraré l'entrada al 2009 vés a saber amb quines noves companyies. BON ANY 2009!

Regal de Nadal

La mare Terra va tenir un somni meravellós. Quan es va despertar, el somni era allà, davant l'ull verd amb què se'l mirava.

23 de desembre. Sopar amb l'Olga, l'Anna, la Roser i l'Anwar, que han aconseguit fer tota l'excursió. No em volen explicar què es veu des del mirador de les torres, volen que sigui una sorpresa.

Vigília de Nadal. A les 7.30 agafo l'autobús que em duu de nou al Parc de Torres del Paine. En el trajecte parlo amb en Jeremies, de Nova York. Després de treballar com un boig ha decidit aturar-se i viatjar durant un any. Ha estat a l'Antàrtida. Al Parc, començo a caminar fins al Campamento Chileno, on tinc reservat sopar, dormir i esmorzar. Deixo el sac i continuo el camí cap al mirador de les torres amb el William, de Sud-àfrica, que farà nit en el campament lliure que hi ha sota el mirador. Al campament ens acomiadem i enfilo la pujada per la tartera. A pocs metres del mirador les parets impressionen, però quan ets al mirador, el cor es queda quiet. El llac és una sorpresa, no en sabia l'existència. Un lloc màgic, una meravella més d'aquest planeta. Les puntes de les torres s'amaguen rere els núvols. Ho tinc decidit, demà em llevaré d'hora i vindré a veure com surt el sol. Confio que els núvols s'esvairan.

Nit de Nadal. Al refugi som unes 20 persones més les que el porten, que en són 11. El sol entra pel finestral i reconforta. Em conviden a veure com fan l'asado a fora. Mig xai ben estès es fa a pocs centímetres del foc, lentament, des de fa tres hores. A dins del refugi, estan fent un munt de menjar. Sopo amb el Robert, de Munich, la Heike i el Rainer, de Dusseldorf. És impossible tastar-ho tot, han muntat com un bufet lliure amb una diversitat de menjar impressionant. Amb els alemanys compartim una ampolla de vi Oveja Negra. A les 11 tocades anem a dormir, demà em vull llevar a les 2.30 per veure la sortida del sol al mirador. Ningú està tan boig com per fer el mateix.

Nadal. Quan em llevo els del refugi encara són al menjador xerrant i bevent. Els he anat sentint des del llit, diria que no he arribat a adormir-me profundament, en part per les veus que se sentien de fons, en part per l'emoció i la por d'adormir-me. Em diuen que tinc temps de sobres. Surto del refugi, em calço les botes i començo a caminar guiada per la llum del meu frontal. A pocs metres penso que si per alguna raó el frontal falla, m'hauré de quedar quieta fins que hi hagi llum perquè és negra nit. No em fa gaire gràcia la idea. Hi ha estrelles. La lluna sortirà més tard, prima, a punt de morir per tornar a néixer. Pel camí canto nadales, mantres i vaig calculant quina hora deu ser a casa. Imagino el vostre matí de Nadal. No fa gaire fred, tot està quiet, però de tant en tant hi ha alguna ràfega de vent que fa cruixir els arbres. Quan arribo a peu de tartera ja hi ha claror i aquell blau nit del cel que encara deixa veure estrelles. El paisatge és impressionant, serè, quiet. La neu de les muntanyes brilla. M'emociono. No he trobat ningú pel camí, només quan sóc a mitja tartera endevino alguna llumeta més avall. Arribaré massa d'hora a dalt. En algun moment m'he d'agafar fort a les pedres perquè les ràfegues de vent em tomben. A dalt, les torres, el llac, la quietud, la pau. Quin regal més preciós, a penes hi ha algun núvol per decorar una mica el cel. Quina sort! No és fàcil enxampar tan bon temps a Torres. De mica en mica van arribant nous espectadors. Fa fred, molt fred, però l'espectacle s'ho val. Del blau fosc al blau clar que va esborrant les estrelles. Del blau clar a la calidesa dels primers rajos de sol que reboten en el pit de les torres. Damunt d'un bloc de granit hi ha pedres amuntegades. En deixo una més mentre demano a la mare Terra salut i protecció per a totes les persones que estimo, tal com vaig fer fa quatre anys al Machupicchu. Em sento molt afortunada de ser aquí.

Quan torno, em trobo el Robert a mig camí. Vaig d'esma, la son i el cansament em comencen a vèncer. Al refugi esmorzo i me'n vaig a dormir un parell d'hores, abans d'emprendre el camí de tornada. Tanco els ulls i se'm dibuixa el perfil de les torres. Bon Nadal!

Puerto Natales, encara. Llocs i gent.

Entro a Patagonia Dulce i demano una chocolatada. Mentre espero observo el local, tot de fusta, i la nevera que tinc al costat amb uns pastissos immensos, muntanyes de xocolata de tots colors. Olor dolça. Sona Lágrimas negras. La cholotada resulta ser una copa de xocolata amb un cim nevat de nata. No és espessa, però és boníssima.

En un viatge aturar-se dos dies és començar a posar arrels. I encara més si t'atures en un hostal familiar com ha resultat ser l'Erratic Rock de Puerto Natales. El Bill, el Mauricio, la Cristina, la Carla i la Isabel et fan sentir que ets a casa. A la cuina és fàcil que s'aplegui gent al voltant de la taula. Anit, la Barbara, una alemanya que viu a Basilea, i jo vam compartir un sopar modest (pa amb tomàquet inclòs) i vam brindar amb un bon vi xilè pel seu aniversari. Tot i la predominància de l'anglès (m'he convençut que l'any que ve he de reprendre l'Escola Oficial), vaig poder-me comunicar amb les persones que parlen una mica d'espanyol, i amb un noi de Califòrnia que no el parlava gens, vam aconseguir comunicar-nos amb paraules (poca)soltes i signes. Aquest noi al novembre va ser al Nepal. Nepal, el meu pròxim anhel. La cuina era un formiguer, hi havia gent que porta l'hostal que preparava galetes i dolços típics dels seus països per a la Nit de Nadal, d'altres preparaven la intendència per anar a Torres. Des del llit encara sentia l'olor de les galetes acabades de fer i el renou de gent preparant les motxilles. Un dia més de descans, de quietud. Amistats d'un dia, d'una estona, d'una mirada. Gent que arriba, gent que se'n va. I jo d'espectadora, noto que una mica ja formo part d'aquest poblet.

Aquest any no aniré a jugar al quinto a Sabadell per Nadal. Però vaig tenir un quinto força divertit al Navimag, al ferri per la costa xilena. La darrera nit van organitzar un Bingo amb cinc premis. I a qui n'hi va tocar un? Vaig cantar BINGO!, i tot seguit també el Joel, un xicot de Puerto Edén (una illa perduda enmig dels fiords xilens, on havíem de desembarcar durant una hora; el mal temps ho va impedir i un estol de barquetes de colors van apropar-se al ferri per endur-se càrrega i deixar passatgers, entre ells, el Joel). El premi era una caixa de fusta amb un joc de cartes i de dòmino. Massa pes, vaig pensar. Però com que vam ser dos guanyadors, em van deixar escollir entre la caixa i un paravents de Navimag. No ho vaig dubtar. A la foto, amb l'Ana del Vietnam, l'Ana de Girona, l'Olga de Girona i el Toni de Suïssa, el porto posat. Als guanyadors ens feien ballar davant de tothom. El Joel, de pell fosca i més aviat baixet i grassonet, es va treure la jaqueta i la va llençar a terra. Jo vaig fer el mateix. La música va començar a sonar i el Joel va començar a remenar el cul de valent. Les noies de Girona en van fer un reportatge fotogràfic, ja me'l passaran. Quan va acabar el quinto, va començar la festa: música, ball, pisco sour, cervesa... vam acabar ballant la conga a coberta.

Puerto Natales, 22 de desembre del 2008

Hi ha camins que no havíem de fer. Ahir vaig tornar amb aquesta frase al cap després de tres dies de caminar i dues nits d'intentar dormir com una sardina enllaunada (tres dormíem en una tenda de dos) i passar fred. Les molèsties al genoll que van aparèixer abans del viatge van tornar. El fred i el pes de la motxilla no li van fer cap bé. Amb l'ajut d'algun antiinflamatori vaig anar seguint fins que a la segona nit van aparèixer fiblades de dolor. Vaig decidir tornar i no prendre més antiinflamatoris per enganyar el cos i enganyar-me. Vaig agafar un bastó i em vaig acomiadar del grup. A tres hores de camí podia agafar un catamarà que em duria fins a la parada de bus. La caminada va ser lenta però segura i reconfortant. Els pensaments negres de la nit es van anar aclarint. Tot i les molèsties, la sensació era que el genoll es podia recuperar amb una mica de descans i cures. He decidit, doncs, descansar dos dies a Puerto Natales i tornar a Torres del Paine el 24. Passaré la nit de Nadal en el refugi del Campamento Chileno, camí de les Torres pròpiament dites. Avui em sento força recuperada, m'estic cuidant molt el genoll i pràcticament ja no hi ha molèsties. M'he comprat uns bastons que m'ajudaran a fer totes les caminades que tinc pendents per aquest tros de terra.

Aquests tres dies hem tingut un temps ideal per caminar, però no tan per veure paisatge i evitar el fred. Núvols, plugims, alguna estona de sol i més aviat fred, sobretot a la nit. Sento que no he gaudit prou d'aquests tres dies, no sé ben bé perquè, però tenia la sensació que no estava seguint el meu camí, que m'havia enganxat a la seguretat d'un grup i de la companyia en lloc de seguir els senyals de la intuïció. Hi ha camins que no havíem de fer. Tornar i aturar-me era la millor opció.


Fins ara he pogut veure dues glaceres, el Pío XI des del ferri i el Grey a Torres. De la transparència al blau, passant pel blanc, les glaceres són imponents, una llengua gèlida que avança lentament per les valls i llepa amb força la terra.

M'agradaria saber la toponímia dels indígenes, una toponímia que deu haver quedat esclafada sota la petjada cruel del conqueridor.

Bon Nadal a tothom! Us tindré present des dels peus de les Torres i pensaré en totes les escudelles calentes que us escalfaran mentre m'acarona (o em bufeteja) el vent patagònic.

Puerto Natales, 18 de desembre de 2008

Aquest migdia hem arribat a Puerto Natales després de 3 dies de navegació. Tot a punt per marxar demà al matí cap al parc natural de Torres del Paine. Hi anem l'Olga i l'Anna de Girona, la Roser de Barcelona i l'Anwuar d'Anglaterra. No hem parat en tot el dia, preparar la ruta, el material, comprar el menjar, distribuir el pes. Ara són les 10 a Puerto Natales i el lloc d'Internet on sóc és a punt de tancar. Quan torni de Torres seré més generosa, ho prometo. De moment, un trosset del viatge en vaixell.

En algun lloc de la costa xilena. El vaixell navega a un ritme pausat. Illots a banda i banda, pensaments del mar. Les aus ens escorten. Combinacions de blau, gris i blanc. Res més. Tot i que els núvols i la boira han reduït la volta del cel, hi ha amplitud. I en l'amplitud, pau. La pau de la quietud dels pensaments del mar, la pau de la lentitud de les onades que es permeten algun rebrec. Cruix l'escuma i posa música a l'oceà. Una pluja mínima puntua l'aire. Em deixo portar presa del res i del tot.


Fins d'aquí 5 o 6 dies. Una abraçada des de Xile, des del cantó d'estiu.

Puerto Varas (14 de desembre del 2008)

A vegades em pessigo i em sorprenc d'estar vivint tot el que visc amb tanta naturalitat i tranquil·litat. L'adaptació ha quedat enrere, sóc de ple en el viatge.


A Bariloche (Argentina) la gent que portava l'alberg em va posar en contacte amb l'Ulises i el Gonzalo, que em van tramitar el bitllet de Navimag per sortir demà al matí de Puerto Montt. Seran quatre dies a mar, navegant pels fiords xilens, fins que arribem a Puerto Natales. L'Ulises em va recomanar que anés a fer les dues nits a Puerto Varas i no a Puerto Montt, ja que Puerto Montt és una gran ciutat que no té gaire interès, i en canvi Puerto Varas és a la riba del llac Llanquihué. Realment ha valgut la pena. Llac, verd, cases de fusta. El viatge en bus des de Bariloche fins a Puerto Varas va ser una odissea. L'aire condicionat no funcionava bé i a la frontera ens feien posar en fila per ordre de seients, com si fóssim nens. Els tràmits per passar d'Argentina a Xile van durar més d'una hora i mitja.


A Puerto Varas vam baixar l'Olivier i jo. L'Olivier és francès i ha decidit aturar-se durant uns set mesos i viatjar pel món. Plegats vam buscar un hostal i vam compartir sopar, uns espaguetis frescos amb verdures i tomàquet. L'ambient de l'hostal és molt bo. Avui he anat a caminar amb la Catarina, de Suïssa, i el Yanis, de la Bretanya francesa. Hem caminat fins als peus del volcà Osorno i després ens hem banyat al llac, amb vistes a l'Osorno.


Avui és diumenge i a les vores del llac s'hi ha aplegat moltíssima gent. Fa molta calor, la mateixa gent del país se sorprèn del bon temps que fa, diuen que normalment hi ha molta pluja per aquests verals. Al supermecat (que es diu Santa Isabel) sonen nadales. Se'm fa estrany, a fora devem estar a quasi 40 graus. Penso en el cantó d'hivern i em miro tota la roba d'abric que porto amunt i avall encara intacta. Espero fer-ne ús quan sigui més al sud, encara que tothom amb qui he parlat que ve d'allà diu que durant el dia fa calor igualment.


D'aquí uns dies, quan sigui a terra, espero poder-me connectar i poder-vos resumir el viatge en vaixell. Us envio una mica de calor, que aquí ens en sobra.

Península Valdés (10 i 11 de desembre)

Nuevo Canal Interoceánico

Te propongo construir un nuevo canal
sin exclusas
ni excusas
que comunique por fin
tu mirada atlántica
con mi natural pacífico.

M. Benedetti


Tinc unes hores abans d'agafar el bus que em durà a Bariloche, camí de Xile. El meu destí és Puerto Montt, d'on surt el ferri cap a Puerto Natales, un viatge de quatre dies en vaixell pels fiords xilens. De l'Atlàntic al Pacífic.

Agraeixo moltíssim els correus i comentaris que m'arriben des del cantó d'hivern. Disculpeu que no respongui, entre llegir-los i descarregar fotos se me'n va l'estona.

Cosa estranya, el primer dia a l'alberg vaig conèixer una parella de Sabadell. Acabaven el viatge, ha estat com si em donessin el relleu. Bàsicament hi ha europeus per aquí, gent d'Holanda, Alemanya, Suïssa, Iranda, França... i d'Espanya també, de Galícia, de Pamplona, de Saragossa...

Ahir vaig anar a Península Valdés a veure balenes, elefants marins del sud, pingüins i alguns animals de terra, els que es van deixar veure, com la mara o llebre patagònica, molt més voluminosa que la nostra, o els guanacos, parents de les llames. Evidentment també vam veure diversos tipus d'ocells, però no sabria dir-ne els noms. Terra, aire i aigua. I el foc del sol, que ahir va decidir regalar-nos un dia fantàstic després de set dies d'estar tapat (segons em van dir).


El tipus de balena que ve a tenir cries a Península Valdés és la franca austral. Comencen a arribar al maig i al desembre se'n van. Aquest any n'han vingut unes 2.000, ara només en queden unes 50. Ahir, una mare i una cria van venir a saludar-nos. Es van acostar a l'embarcació, la van explorar d'un cantó, de l'altre; des del fons, a tocar de la superfície mentre respiraven. Moviments lents, pesats, però d'una dolçor immensa. Moments màgics, tendres. El temps suspès, l'espai reduït a la mínima distància que em separava de la seva pell gruixuda, o que potser ens unia.

I encara m'esperaven més emocions: veure elefants marins, pingüins, paisatge... No puc explicar-ho tot. Va ser un dia preciós. Amb l'Hugo, el nostre guia, un noi de Puerto Madryn que ha estat a Rubí i a Gòsol (Gòsol!), vam compartir un mate al minibus que ens va passejar. Aquí passejar és fer 400 quilòmetres.

Avui he llogat una bici i he anat a Punta Loma, a 15 quilòmetres de Puerto Madryn, on hi ha una reserva de llops marins. Unes 6 hores a l'aire lliure, perduda entre platges de somni absolutament solitàries de gent. Avui és dijous i toca qigong. N'he fet a la platja. Les pedretes, l'aire, el mar, tot dansava amb mi. He abraçat la terra i l'univers com mai abans ho havia pogut fer des de la sala màgica de les Escaules.

Una abraçada des del cantó d'estiu!

De Buenos Aires a Puerto Madryn (9 de desembre del 2008)

Ahir vaig sortir a les 13.05 de Buenos Aires i he arribat a Puerto Madryn a les 6.00, hora local (1 hora menys que a Buenos Aires i 4 hores menys que a Catalunya). En total 18 hores i uns 1.500 quilòmetres dins d'un autocar, al segon pis, a davant de tot, abocada al paisatge des del finestral. Bahía Blanca ha estat la meva referència, allà on comença el meu mapa de la Patagònia.

La carretera és el traç d'un llapis enmig del verd. Un traç fet amb regla al llarg de quilòmetres i quilòmetres, que es permet alguna sinuositat molt de tant en tant. Bahía Blanca 533 km. Cap elevació pertorba el camí de la mirada fins a l'infinit. Com a molt, famílies d'arbres la velluten. Arbres i pals d'electricitat són l'únic record d'una verticalitat precària. L'horitzontalitat té el domini absolut miris on miris. L'autocar avança lineal, diries que el temps es compta a mesura que resseguim el traç gris, però per poc que alcis la vista d'aquesta línia hipnòtica, el cercle d'horitzó es fa evident. Bahía Blanca 472 km.


Al rengle de seients del costat hi seu un home argentí d'uns 50 anys. Pell colrada, cabellera blanca i generosa, bigoti espès. Quilòmetres de silenci ens van fent companys de viatge. Les paraules arriben a poc a poc, amb mesura, sense pressa per ser dites. M'explica que ve de La Plata i que cada 40 dies fa aquest viatge per feina. La majoria d'argentins, si viatgen, és per feina. És l'única manera de poder veure el seu propi país, els viatges para pasear, com diuen ells, són un luxe que no es poden permetre.

L'estada a casa els parents m'ha ensenyat fins a quin punt la política ha menat el país a la misèria, i, de retruc, a greus problemes de droga, inseguretat i dificultats per subsistir. Fins i tot l'herència dels conqueridors encara és palpable. A Buenos Aires capital això no es viu perquè és un aparador per al turisme. Durant els tres dies que vaig ser a Buenos Aires província, vam saber per amistats dels meus parents que hi havia hagut un atracament amb arma de foc en un supermercat modest i un mort en un tiroteig entre chorros (lladres) i policies. Coses així formen part del seu dia a dia, i formen part de la meva contradicció com a viatgera, una contradicció que ja em conec, on proven de conviure l'alegria de conèixer nous racons de la terra i la tristesa que aquesta alegria sigui privilegi d'uns quants.

Però a casa dels parents he viscut altres alegries, perquè, això sí que ho tenen, hi ha un sentiment molt fort d'amistat, i és estrany el dia que no s'ajunten al voltant d'un mate. He conegut amistats seves que m'han rebut afectuosament. Les abraçades no són estranyes quan ja has compartit una estona de conversa.

I ara, a Puerto Madryn, des de l'hostal on m'allotjo, sento que segueixo el corrent del turisme, un corrent que discorre entre la natura i passa de puntetes per les ciutats. Un corrent que discorre paral·lel a la realitat social.

M'esperen dos dies d'excursions per veure fauna que mai no he vist. Qui sap si encara tindré l'oportunitat de saludar alguna balena. Diuen que sí, que ja van marxant, però encara en queden.

Aterrada a Buenos Aires (5 de desembre del 2008)

Sortir de l'ou, caure en una pàgina en blanc, sense pautes ni referències conegudes. No puc imaginar res ni puc rescatar res del meu passat per esbossar una mínima previsió.

El viatge ha començat. Us escric des de Temperley, a casa dels parents, als afores de Buenos Aires; des de l'estiu naixent de l'hemisferi sud.

Aquí és tres hores més aviat que a Catalunya. He arribat aquest matí després de sobrevolar mitja Àfrica, un bon tros d'oceà i mig continent sudamericà. Per la finestreta de l'avió he vist un munt d'estrelles noves, però diria que he reconegut la Creu del Sud. Mapes nous, constel·lacions noves.

La son encara no m'ha vençut.