Ushuaia o la fi del món

«No se internaban tierra adentro (...) tenían un detallado catálogo mental de todos los accidentes geográficos costeros, únicos puntos que conocían. Esas denominaciones nos sirven para entender su cosmovisión. Por ejemplo, la palabra aia significaba bahía y siempre aparecía combinada con otra. Así es com Ushuaia quiere decir "bahía que penetra hacia el Oeste". Notemos que, en su forma de ver las cosas, era el mar que entraba en la tierra y no como nosotros pensamos en penínsulas, cabos o promontorios cuando es la tierra la que penetra en el mar.»

Fragment de Indios fueguinos, d'Aranoldo Canclini. Ed. Duken. Buenos Aires, 2007.

Dia de Sant Esteve dalt d'un autobús. Vam travessar paisatges i climes, vents i pluges. La mirada perduda en l'infinit rere el vidre, la plana deixa lloc al cel i a la imaginació. Ushuaia, la ciutat més austral de la terra, la fi del món. Recordo la meva arribada a una altra fi del món, a Fisterra, pel camí de Sant Jaume. La llarga platja que prologa el poble, el dia clar, la calor i el cansament després de caminar quilòmetres i quilòmetres amb vistes al mar. Vaig entrar en un bar que portava un senyor de la Patagònia argentina. No en recordo el nom, però sí que en recordo els ulls blaus i com brillaven quan parlava d'aquestes terres. La mirada es projectava cap a un infinit imaginari, segurament buscava en el record horitzons com els que he vist.

He caminat pel parc natural de la Terra del Foc, he caminat per muntanyes de neu, he navegat pel canal Beagle, on fins encara no fa dos segles vivien els yaganes o yámanas, completament nus, convivint amb la neu i les temperatures baixes dels hiverns crus, fins que l'home blanc els va vestir i els va encomanar malalties estranyes (el fragment citat més amunt hi fa referència, era un poble que vivia bàsicament al i del mar, damunt les seves canoes). He vist, de nou, elefants marins o llops marins, com diuen aquí, corbs marins, orenetes patagòniques, guineus, conills de bosc...

He compartit part del viatge encara per terres xilenes amb una dona de rostre indígena. He coincidit de nou amb l'Anwar en una altra part del viatge. He caminat amb l'Adriana i la Janina d'Argentina, la Marilia do Brasil (que ha conegut per primer cop la neu), la Marielle de Bèlgica i l'Enrique de Mèxic. He saludat un descendent de catalans i bascos, un personatge que té un quiosc a l'entrada del parc de Terra del Foc, que per uns quants pesos et posa un segell de la fi del món al passaport. Em va regalar una cervesa perquè me la prengués després de caminar i em va parlar del seu avi Salvador.

Demà m'espera un altre dia d'autobús, de paisatge, de trànsit cap a un nou començament. Passaré el Cap d'Any al Calafate, 4 hores més tard que vosaltres celebraré l'entrada al 2009 vés a saber amb quines noves companyies. BON ANY 2009!