De Buenos Aires a Puerto Madryn (9 de desembre del 2008)

Ahir vaig sortir a les 13.05 de Buenos Aires i he arribat a Puerto Madryn a les 6.00, hora local (1 hora menys que a Buenos Aires i 4 hores menys que a Catalunya). En total 18 hores i uns 1.500 quilòmetres dins d'un autocar, al segon pis, a davant de tot, abocada al paisatge des del finestral. Bahía Blanca ha estat la meva referència, allà on comença el meu mapa de la Patagònia.

La carretera és el traç d'un llapis enmig del verd. Un traç fet amb regla al llarg de quilòmetres i quilòmetres, que es permet alguna sinuositat molt de tant en tant. Bahía Blanca 533 km. Cap elevació pertorba el camí de la mirada fins a l'infinit. Com a molt, famílies d'arbres la velluten. Arbres i pals d'electricitat són l'únic record d'una verticalitat precària. L'horitzontalitat té el domini absolut miris on miris. L'autocar avança lineal, diries que el temps es compta a mesura que resseguim el traç gris, però per poc que alcis la vista d'aquesta línia hipnòtica, el cercle d'horitzó es fa evident. Bahía Blanca 472 km.


Al rengle de seients del costat hi seu un home argentí d'uns 50 anys. Pell colrada, cabellera blanca i generosa, bigoti espès. Quilòmetres de silenci ens van fent companys de viatge. Les paraules arriben a poc a poc, amb mesura, sense pressa per ser dites. M'explica que ve de La Plata i que cada 40 dies fa aquest viatge per feina. La majoria d'argentins, si viatgen, és per feina. És l'única manera de poder veure el seu propi país, els viatges para pasear, com diuen ells, són un luxe que no es poden permetre.

L'estada a casa els parents m'ha ensenyat fins a quin punt la política ha menat el país a la misèria, i, de retruc, a greus problemes de droga, inseguretat i dificultats per subsistir. Fins i tot l'herència dels conqueridors encara és palpable. A Buenos Aires capital això no es viu perquè és un aparador per al turisme. Durant els tres dies que vaig ser a Buenos Aires província, vam saber per amistats dels meus parents que hi havia hagut un atracament amb arma de foc en un supermercat modest i un mort en un tiroteig entre chorros (lladres) i policies. Coses així formen part del seu dia a dia, i formen part de la meva contradicció com a viatgera, una contradicció que ja em conec, on proven de conviure l'alegria de conèixer nous racons de la terra i la tristesa que aquesta alegria sigui privilegi d'uns quants.

Però a casa dels parents he viscut altres alegries, perquè, això sí que ho tenen, hi ha un sentiment molt fort d'amistat, i és estrany el dia que no s'ajunten al voltant d'un mate. He conegut amistats seves que m'han rebut afectuosament. Les abraçades no són estranyes quan ja has compartit una estona de conversa.

I ara, a Puerto Madryn, des de l'hostal on m'allotjo, sento que segueixo el corrent del turisme, un corrent que discorre entre la natura i passa de puntetes per les ciutats. Un corrent que discorre paral·lel a la realitat social.

M'esperen dos dies d'excursions per veure fauna que mai no he vist. Qui sap si encara tindré l'oportunitat de saludar alguna balena. Diuen que sí, que ja van marxant, però encara en queden.