Puerto Natales, encara. Llocs i gent.

Entro a Patagonia Dulce i demano una chocolatada. Mentre espero observo el local, tot de fusta, i la nevera que tinc al costat amb uns pastissos immensos, muntanyes de xocolata de tots colors. Olor dolça. Sona Lágrimas negras. La cholotada resulta ser una copa de xocolata amb un cim nevat de nata. No és espessa, però és boníssima.

En un viatge aturar-se dos dies és començar a posar arrels. I encara més si t'atures en un hostal familiar com ha resultat ser l'Erratic Rock de Puerto Natales. El Bill, el Mauricio, la Cristina, la Carla i la Isabel et fan sentir que ets a casa. A la cuina és fàcil que s'aplegui gent al voltant de la taula. Anit, la Barbara, una alemanya que viu a Basilea, i jo vam compartir un sopar modest (pa amb tomàquet inclòs) i vam brindar amb un bon vi xilè pel seu aniversari. Tot i la predominància de l'anglès (m'he convençut que l'any que ve he de reprendre l'Escola Oficial), vaig poder-me comunicar amb les persones que parlen una mica d'espanyol, i amb un noi de Califòrnia que no el parlava gens, vam aconseguir comunicar-nos amb paraules (poca)soltes i signes. Aquest noi al novembre va ser al Nepal. Nepal, el meu pròxim anhel. La cuina era un formiguer, hi havia gent que porta l'hostal que preparava galetes i dolços típics dels seus països per a la Nit de Nadal, d'altres preparaven la intendència per anar a Torres. Des del llit encara sentia l'olor de les galetes acabades de fer i el renou de gent preparant les motxilles. Un dia més de descans, de quietud. Amistats d'un dia, d'una estona, d'una mirada. Gent que arriba, gent que se'n va. I jo d'espectadora, noto que una mica ja formo part d'aquest poblet.

Aquest any no aniré a jugar al quinto a Sabadell per Nadal. Però vaig tenir un quinto força divertit al Navimag, al ferri per la costa xilena. La darrera nit van organitzar un Bingo amb cinc premis. I a qui n'hi va tocar un? Vaig cantar BINGO!, i tot seguit també el Joel, un xicot de Puerto Edén (una illa perduda enmig dels fiords xilens, on havíem de desembarcar durant una hora; el mal temps ho va impedir i un estol de barquetes de colors van apropar-se al ferri per endur-se càrrega i deixar passatgers, entre ells, el Joel). El premi era una caixa de fusta amb un joc de cartes i de dòmino. Massa pes, vaig pensar. Però com que vam ser dos guanyadors, em van deixar escollir entre la caixa i un paravents de Navimag. No ho vaig dubtar. A la foto, amb l'Ana del Vietnam, l'Ana de Girona, l'Olga de Girona i el Toni de Suïssa, el porto posat. Als guanyadors ens feien ballar davant de tothom. El Joel, de pell fosca i més aviat baixet i grassonet, es va treure la jaqueta i la va llençar a terra. Jo vaig fer el mateix. La música va començar a sonar i el Joel va començar a remenar el cul de valent. Les noies de Girona en van fer un reportatge fotogràfic, ja me'l passaran. Quan va acabar el quinto, va començar la festa: música, ball, pisco sour, cervesa... vam acabar ballant la conga a coberta.